Group items tagged

La digitalització és un procés que es du a terme en dues fases: substitució i transformació. La primera fase, la substitució sempre es promou des de la pròpia indústria i el veritable motiu per a fer-la mai és la millora en la satisfacció dels clients, sino l’estalvi de despesa i l’optimització dels processos.

Quan s’ha completat la fase de substitució arriba la segona fase de la digitalització: la transformació. El digital és intangible, i la proposta de valor basada en l’objecte, en el producte, ha de ser revisada. I a diferència de l’anterior, aquesta sí que és disruptiva. És la que està destrossant models de negoci i modificant de manera radical sectors que es creien estables. I la raó principal és que sovint la indústria no vol o no pot modificar les seves operacions per passar de ser només un fabricant de productes a ser també un proveïdor de serveis.

De trucar a un antenista per passar-nos a la TDT. Jo no volia, però vaig tenir que abdicari fins i tot entrar en despesa perque la indústria va prendre la decisió. canviar l’antena, comprar un reproductor de CDs i fins i tot tornar a comprar música que ja tenia en vinil.

Sofia Montaner va començar a anar pel mòn amb la seva àvia i després amb la seva mare. També va anar a servir a Terrassa. El seu pare tenia un ramat no transhumant, però el va perdre durant la guerra

Sortien de la vall generalment per parelles i viatjaven a peu o en transport públic quan era possible. Generalment sortien dues dones, una jove i una més gran, amb més experiència. En general eren de la mateixa família, germanes, mare i filla o àvia i neta. La confiança entre elles era molt important ja que la gran transmetia a l'aprenenta no només els coneixement sobre plantes i trementina sinò també les arts medicinals, els circuits de venda i els clients potencials. Durant el trajecte s'hostatjaven a cases particulars on se les acollia a canvi d'herbes i remeis. Els seus circuits habituals incloïen les comarques dels dos Pallars, la Cerdanya, els dos Urgells, l'Anoia, el Bages, Osona, els dos Vallesos, el Barcelonés, la Selva, el Gironés, els dos Empordans i la Garrotxa. Però també van arribar fins l'Aran, el sud de França, Tarragona i l'Aragó. Solien fer dos viatges a l'any, un a la tardor del qual retornaven per Nadal, i un altre tan bon punt havien matat el porc i que durava fins la Pasqua. El primer viatge d'una trementinaire que tenim documentat fou el 1875. El darrer el va fer la Sofia Montaner el 1984.

L'ofici de trementinaire va ser una activitat exclusiva de la vall de La Vansa i Tuixent a la comarca de l'Alt Urgell. Exercida majoritàriament per dones, tenia com a objectiu complementar l'economia domèstica de la família i aportar-ne liquidesa en forma de diners, en un context on els intercanvis monetaris eren escassos.  Les trementinaries es desplaçaven per Catalunya seguint uns itineraris prefixats amb la finalitat de vendre la trementina, herbes remeieres i altres productes de muntanya. Els viatges de les trementinaires tenien també com a objectiu comprar o obtenir objectes i recursos que no eren accessibles a la muntanya. Com diu l'antropòleg Joan Frigolé «anar pel mòn fou una de les estratègies adaptatives d'una pagesia de muntanya amb una economia d'autoconsum, en el context d'una economia mercantilitzada».