Group items tagged

Dolors Vives va nàixer en una familia treballadora. Van traslladar-se a Barcelona quan ella tenia 12 anys.És membre fundadora del club d'aviació Aero Popular (1933) i es va treure el carnet de pilot. Va impressionar-se quan va veure el vol de la primera dona pilot catalana, Pepa Colomer (1913-2004), amb qui faria una gran amistat. Pepa havia tret la seva llicència al 1931, als 18 anys. Es va beneficiar d'una borsa d'estudis de pilot a l'escola Progreso al 1934. Al 1935 és vocal del Club i amb borses d'estudi fa les hores de vol que li manquen per obtenir la llicència. A l'abril de 1931 ja té la llicència de vol sense motor B1.

Amb l'esclat de la guerra és cridada per Alberto Bayo, cap de l'Aeronàutica Naval de Barcelona i fou mobilitzada com alferes per decret (1 d'octubre de 1936) juntament amb Pepa Colomer. Durant 3 mesos recorre amb un hidroavió la costa catalana per vigilar els vaixells enemics.Després, Díaz Sandino, cap de l'esquadrilla amb base al Prat i conseller de Defensa de la Generalitat, la destina al Camp Canudas on coneix Mari Pepa Colomer i treballen plegades 12 hores diàries enregistrant els moviments aeris. Ambdues van ser destinades a Valéncia després de passar allà el govern de la república, i més tard tornaren a Barcelona.

Al 1938, a conseqüència dels bombardejos franquistes contra l'aeròdrom del Prat es van traslladar els Serveis d'Aeronàutica a la Generalitat i ella passà a traduir documents de l'italià al català.Quan acabà la guerra no va marxar a l'exili, es va quedar cuidant els pares, ja molt grans. El pare, d'esquerres i jutge municipal, va ser represaliat i Dolors es va encarregar de la supervivència familiar.

Sofia Montaner va començar a anar pel mòn amb la seva àvia i després amb la seva mare. També va anar a servir a Terrassa. El seu pare tenia un ramat no transhumant, però el va perdre durant la guerra

Sortien de la vall generalment per parelles i viatjaven a peu o en transport públic quan era possible. Generalment sortien dues dones, una jove i una més gran, amb més experiència. En general eren de la mateixa família, germanes, mare i filla o àvia i neta. La confiança entre elles era molt important ja que la gran transmetia a l'aprenenta no només els coneixement sobre plantes i trementina sinò també les arts medicinals, els circuits de venda i els clients potencials. Durant el trajecte s'hostatjaven a cases particulars on se les acollia a canvi d'herbes i remeis. Els seus circuits habituals incloïen les comarques dels dos Pallars, la Cerdanya, els dos Urgells, l'Anoia, el Bages, Osona, els dos Vallesos, el Barcelonés, la Selva, el Gironés, els dos Empordans i la Garrotxa. Però també van arribar fins l'Aran, el sud de França, Tarragona i l'Aragó. Solien fer dos viatges a l'any, un a la tardor del qual retornaven per Nadal, i un altre tan bon punt havien matat el porc i que durava fins la Pasqua. El primer viatge d'una trementinaire que tenim documentat fou el 1875. El darrer el va fer la Sofia Montaner el 1984.

L'ofici de trementinaire va ser una activitat exclusiva de la vall de La Vansa i Tuixent a la comarca de l'Alt Urgell. Exercida majoritàriament per dones, tenia com a objectiu complementar l'economia domèstica de la família i aportar-ne liquidesa en forma de diners, en un context on els intercanvis monetaris eren escassos.  Les trementinaries es desplaçaven per Catalunya seguint uns itineraris prefixats amb la finalitat de vendre la trementina, herbes remeieres i altres productes de muntanya. Els viatges de les trementinaires tenien també com a objectiu comprar o obtenir objectes i recursos que no eren accessibles a la muntanya. Com diu l'antropòleg Joan Frigolé «anar pel mòn fou una de les estratègies adaptatives d'una pagesia de muntanya amb una economia d'autoconsum, en el context d'una economia mercantilitzada».

Carmen Amaya va néixer al barri de Somorrostro, a la Barceloneta. Mai va tenir cap mestre i tot ho va aprendre sola, escoltant el seu instint. Des dels 7 anys anava amb el seu pare a ballar a tavernes i locals de la ciutat, com Las Siete Puertas, La Taverna del Manquet o El Cangrejo Flamenco. El 1920 la cupletista Raquel Meller se la va endur a París perquè participés en un dels seus espectacles. El 1923, quan ja era coneguda a Barcelona, va debutar a Madrid i va anar de gira per vàries ciutats espanyoles amb la companyia de Manuel Vallejo.

No va deixar en cap moment d'actuar a tots els punts de l'estat espanyol, però quan el 1936 esclatà la Guerra Civil, Carmen Amaya va marxar a Buenos Aires, on es quedà 2 anys, actuant regularment. Una posterior gira per Sudamèrica la va portar a gairebé tots el països del subcontinent. El 1941 va actuar per primera vegada als EUA, al Carnegie Hall de Nova York.

Les anècdotes de Carmen Amaya als EUA són variades i pintoresques. El president Roosevelt li va regalar una jaqueta amb diamants incrustats després que ballés a la Casa Blanca. I un dia va preparar sardines a la brasa a la seva habitació de l'hotel Astoria, fent servir el somier del llit com a graella i les tauletes de nit com a fusta per cremar. Això demostra fins a quin punt Carmen Amaya va romandre fidel a sí mateixa i a la seva manera de ser i de fer. En les seves actuacions ballava i cantava, però la seva faceta com a bailaora, la fúria, la tècnica, el taconeo redoblao i els moviments del cos que la van fer famosa arreu del món, van eclipsar el seu costat de cantaora.

Concepción Piquer López va nàixer el 8 de desembre de 1908, al si d’una família humil que ja havia tingut quatre fills, tots ells morts prematurament, tret d’aquesta petita que arribaria a convertir-se en una de les figures més rellevants de la cobla espanyola. Ja des que tenia quatre anys cantava asseguda a la porta de casa seva, per a ficar una mica d’alegria a la seva família que tant havia patit. Allà on vivia, el barri de Sagunt, era un indret perdut a l’horta, on l’enciam es cultivava al costat de les vies del tramvia. El seu carrer de cases molt baixetes començava al pont de Serranos i acabava a la presó de Sant Miquel dels Reis. La veu es feia sentir des de les tabernes i adrogueries fins als barrots de les cel·les, per això mateix la seva avia Marieta deia que la nena tenia la «veu del diable».