Bona tarda companys!
Comparteixo aquest article que em va semblar molt interessant sobre les tendències tecnologiques que vindràn als mitjans de comunicació i la seva relació en les xarxes socials per a evolucionar a uns mitjans (televisió etc) 2.0 amb una convergència digital per a arribar a tots els sectors de públic.
També parla de l'ús les xarxes socials com Facebook en el periodisme digityal i la contabilització de l'audiència i els "m'agrada". I com fer-ho perfer-se visible a la xarxa.
A part a l'article hi ha l'enllaç a una conferència TED sobre el futur del periodisme en el terreny virtual.
Adjunto un interesante artículo de El País, en el que diversos expertos dan su visión de las narrativas transmedia tomando como punto de partida la exitosa serie de HBO Juego de Tronos.
Dentro del fenómeno de los 'youtubers' destacan algunos por su análisis particular de la realidad o de lo que les pasa por la mente. Cuentan con millones de seguidores y aunque las temáticas suelen ser llanas o sin mucha ambición, o sin criterio o arbitrariedad (Lo mismo hablan del peinado de Justin Bieber que de la crisis de refugiados), lo cierto es que arrastran a fieles seguidores. El caso del gallego Ismael Prego, alias Wismichu, que en su canal de YouTube suele hacer comentarios sarcásticos e irónicos -pueden gustar más o menos- cuando salta de la pantalla al escenario, puede sugerir algún problema: Ahora estudian si traspasó límites legales o no, porque en su último espectáculo de Santa Cruz de Tenerife había menores de por medio, aunque no estaba indicado para ese público. Bien, se me ocurren varias reflexiones, una de ellas sí se puede limitar la libertad creativa (Se suele echar el grito al cielo cuando hay delante público de carne y hueso), al fin y al cabo la puesta en escena es bastante cómica; si la distancia digital entre youtuber/pantalla/usuario minimiza el mensaje. ¿El público presente -algunos asistentes, menores- desconocía de qué iba el show? No es lo que indican los visionados del canal...
Comparteixo amb tots vosaltres un curtmetratge molt interessant en el que podem veure com és fa una dramatització d'alguns dels aspectes més preocupants que ens ofereixen les xarxes socials, com són la desconnexió de les interaccions físiques, la necessitat de publicar aspectes interessants de la nostra vida i a falta de tenir-ne, la tendència a compartir publicacions falses creant un alter ego a la xarxa.
Bon curtmetratge, Ricard! M´ha recordat al primer capitol de la tercera temporada de la serie Black Mirror. "Caída en picado" (aquí teniu el trailer: https://youtu.be/2qHmXCL8n-4), on també es presenta una societat d´aparences i comunicacions digitals, on la puntuació i la necessitat de ser reconegut és gairebé malaltissa.
Hola Ricard!
Excel·lent denuncia d'un problema del que penso que es parla poc. Un dels mals que produeix la individualització social que promouen les xarxes és el sentiment de soledat en moltes persones, i aquest aïllament produeix precisament aquesta continua necessitat de reconeixement dels altres. Sembla doncs, que per aquestes persones les xarxes socials són el problema i la solució a la seva soledat. Un cercle viciós que s'acaba convertint en addicció per a molta gent.